cas
  • (A)parador22
  • 2014
  • 2015
  • 2016
  • 2017
  • 2018
  • 1
  • 2

: entenent aparador i galeria d'art



Es tracta de la transformació d’un aparador en una petita galeria d’art.

Es realitzaran exposicions tant d’artistes locals com forans, generant així intercanvis i experiències entre uns i altres.

Les exposicions tindran la durada d’un mes, inaugurant-se els primers divendres de cada més, a partir gener de 2014.

Les temàtiques seran lliures, escollint l’artista els tipus de producció artística amb que vol col·laborar restant obertes totes les possibilitats que permet l'espai.

contacte: aparador@aparador22.org

localització: aparador de la Llibreia 22, carrer les Hortes (passatge), 17001 Girona

també ens trobaràs a facebook

Puer Aeternus

PATRICIA MASEDA (Girona, 1977)


Inauguració: 4 de gener de 2019 a las 19h

Puer Aeternus encarna la figura idolàtrica, la reminiscència arcaica de l'ídol primigeni, aquella imatge de culte i de protecció feta de pedra, de fang o de fusta, però també d’or -material noble associat a la lluminositat solar i a la divinitat-, adorada pels clans i per les cultures primitives que contenia i representava una deïtat o esperit. El fenomen de la idolatria, però, no és exclusiu del passat, perquè en el nostre temps existeixen moltes idolatries modernes com, per exemple, la fixació per la joventut.
Puer Aeternus també encarna el concepte d’“eterna joventut”, en referència a la figura a Iacus, el “jove etern” nascut dels misteris d'Eleusis, segons la mitologia grega. És a dir, representa aquest ídol modern que ens fascina i que acabem creant a través de l’impuls de l’admiració que sentim vers al desig de ser i de sentir-nos joves i que, en alguns casos, pot arribar a convertir-se en tot un repte psicològic.

Patrícia Maseda Calamita (Girona, 1977) és llicenciada en Història de l’Art i Màster en Comunicació i Crítica d’Art per la Universitat de Girona. Comença a desenvolupar el seu treball artístic amb l’escultura l’any 2013, treballant amb materials com el paper i el cartró per crear uns volums escultòrics que han evolucionat de les formes abstractes fins a un estil figuratiu propi.
Aquestes escultures, anomenades genèricament “volums imaginaris”, mostren formes molt subtils que es manifesten entre els plecs del paper, definits entre la llum i les ombres. La senzillesa, la subtilesa i la fragilitat són alguns dels conceptes que defineixen l’essència d’aquestes escultures, de manera que cada figura estableix un diàleg amb la mirada de l’espectador, donant forma a una realitat que es percep de manera intuïtiva.

Més informació:web de Patricia Maseda

Metàfora vital

EVA IGLESIAS BILBAO (Torrelavega, 1961)


Inauguració: 1 de febrer de 2019 a les 19h

El minut anterior només va succeir una vegada com a destinació desitjable.

Metàfora Vital és una reflexió sobre les possibilitats de la vida. Tot és possible abans que ocorri.

Una llavor o un embrió tanquen expectatives, desitjos, il·lusions..., tot és possible abans de…, i potser també després.

La realitat és sempre la conseqüència d'una causa o tot ocorre per atzar?

Somiant fem paranys a la destinació.

Eva Iglesias Bilbao

Artista visual d'origen càntabre (Torrelavega, 1961). Llicenciada en Psicologia i en Belles arts per la Universitat Complutense de Madrid. Ha interioritzat l'art de la simplicitat i de la sobrietat. Un terreny on ella pot reconeix i sent la bellesa d'en les formes imperfectes, efímeres i modestes. Si a més incorpora uns polsims de Dadá, Surrealisme i Minimalisme, descobrim per què la seva obra té aquest aire tan genuí, diàfan i pròxim.
A través de senzills retalls de la naturalesa seleccionats minuciosament en el camp i humils objectes rescatats per atzar d'algun naufragi, a vegades toscos i sense refinar-, reinventa híbrids per a convertir-los en una altra realitat, en paisatges de reflexió. Haikús matèrics íntims, humils d'ornament, que semblen per si mateixos desallotjar tot element sobrant per a quedar-se amb l'essència que l'artista vol atresorar. Essència que ens ensenya a estimar i a valorar les petites coses, amb els seus defectes, a trobar la bellesa en el més pròxim, en el desapercebut, en el infralleu.
Treballs que ens parlen des de l'experiència amb subtilesa profunda i que, intemporals, s'aferren al blanc com a nàufrag a la seva memòria. L'obra necessita perdre simbòlicament la seva màscara per a convertir-se en figura imaginada, en ficció poètica. Els objectes es poetitzen. Per ventura la delicadesa d'una branca nua no té més capacitat d'evocació que la més espectacular de les orquídies? I és que a vegades la poesia, no necessita de molta paraula i parafernàlia per a ser-ho.

Més informació:web Eva Iglesias Bilbao

Organitza:
Col·labora:
enllaç a la web de adart
enllaç a la llibreria 22