cas
  • (A)parador22
  • 2014
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
  • 6
  • 7-8
  • 9
  • 10
  • 11
  • 12

: entenent aparador i galeria d'art



Es tracta de la transformació d’un aparador en una petita galeria d’art.

Es realitzaran exposicions tant d’artistes locals com forans, generant així intercanvis i experiències entre uns i altres.

Les exposicions tindran la durada d’un mes, inaugurant-se els primers divendres de cada més, a partir gener de 2014.

Les temàtiques seran lliures, escollint l’artista els tipus de producció artística amb que vol col·laborar restant obertes totes les possibilitats que permet l'espai.

contacte: aparador@adart.cat

localització: aparador de la Llibreia 22, carrer les Hortes (passatge), 17001 Girona

també ens trobaràs a facebook

Retransició (150 m)

AZAHARA CEREZO

Girona (1988)


Inauguració: 3 de gener de 2015 a les 12:30 h

Els seus treballs exploren relacions d’in/visibilitat en el territori físic i virtual mitjançant l’accés i ús de dades en temps real, processos de reapropiació i exercicis de desplaçament. Principalment, configura accions (a vegades online), vídeos experimentals i instal·lacions. Els seus projectes es vinculen sovint a la producció en context a residències artístiques, com els realitzats a 1646 (L’Haia, Holanda) dins del programa Bòlit Residència Girona Creativa, a Flax Art Studios (Belfast, Irlanda del Nord) o a MoTA Museum (Ljubljana, Eslovènia). Ha rebut la Beca de Creació BaumannLab (Terrassa), un dels Premis de creació de la Sala d’Art Jove (Barcelona) i recentment ha presentat els seus treballs a Das Weisse Haus (Viena, Àustria), Lydgalleriet (Bergen, Noruega) i la Fundació Tàpies (Barcelona), entre d’altres. propers.

Més informació:web de l'Azahara

Toda la literatura no es más que una coma roja escrita al final de un abecedario de escuela

RROSE

Córdoba (1980)


Inauguració: 31 de gener de 2015 a les 12:30 h


Als seus naips reprèn el llenguatge del collage i la poesia visual, fent ús gairebé sempre d'eines digitals. La limitació d'escala es resol en imatges marcades per la sobrietat, l'equilibri i la precisió. Entès sempre com un joc de transgressió, troba en l'homenatge, en la cita de rostres i fantasmes de la cultura una manera de despertar noves lectures que desenfoquin els límits artificialment establerts entre el visual i el verbal. En "Tota la literatura no és més que una coma vermella...", l'autor vol presentar, segons les seves paraules, un "homenatge a dos escriptors que van tibar, metòdicament i minuciosament els límits de la literatura fins a aconseguir posicions d'una rara bellesa i que a la vegada desprenen una enorme hilaritat. Porositats en la inèrcia o marges poètics que allunyen una mica més enllà el punt final de tota escriptura".

Més informació:web Rrose

Àngelus

Victor Masferrer Anglada.

Barcelona (1980)


Inauguració: 7 de març de 2015 a les 19,00 h


“¿Quién, si yo gritara, me escucharía entre las órdenes angélicas? Y aun si de repente algún ángel me apretara contra su corazón, me suprimiría su existencia más fuerte. Pues la belleza no es nada sino el principio de lo terrible, lo que somos apenas capaces de soportar, lo que sólo admiramos porque serenamente desdeña destrozarnos. Todo ángel es terrible.” R. M. Rilke.

Més informació:web Victor Masferrer Anglada

La Huida

Silvia Navarro

Canaries(1986)


Inauguració: 11 d'abril de 2015 a les 12,30 h


LA HUIDA

Como Sísifo alcanzando la cima, pensando que su castigo ha concluido aunque sólo sea por un instante para, rápidamente, darse cuenta de que se encuentra de nuevo en la falda de la montaña. La piedra pesa. De nuevo, la huida, la fuga a través de fallas inexistentes parece posible porque es necesaria y sólo exige ser pensada y pretendida para dejar de estar atrapados entre tierra y tiempo.
Más allá, del otro lado, lejos de esta parte. Carreteras trazadas hacia un lugar por construir. Una línea infinita que no empieza y no acaba o empieza y acaba y empieza y acaba y empieza. También allí lo recordaba y ahora piensa que era otra cosa que se escapa o se escapó pero aquí está, como antes y después, tirando los dados por el abismo. En la caída infinita sólo hay posibilidad para el escapismo. Sólo si en el instante de gracia sucede la magia, nos levantaremos de las butacas aplaudiendo hasta hacer sangrar nuestras manos y en la catarsis creeremos tener algo a lo que agarrarnos. Y es así, con un chasquido, como se quiebra el tiempo. Se separa el aquí del allí para poder encontrar una ruta que no es más que un hilo frágil y, cuando se tiene el valor para tomarla, el hilo no soporta el peso de un cuerpo y el cuerpo nunca abandona su tiempo.
Más allá, del otro lado, lejos de esta parte. Carreteras trazadas hacia un lugar por construir. Una línea infinita que no empieza y no acaba o empieza y acaba y empieza y acaba y empieza. También allí lo recordaba y ahora piensa que era otra cosa que se escapa o se escapó pero aquí está, como antes y después, tirando los dados por el abismo. En la caída infinita sólo hay posibilidad para el escapismo. Sólo si en el instante de gracia sucede la magia, nos levantaremos de las butacas aplaudiendo hasta hacer sangrar nuestras manos y en la catarsis creeremos tener algo a lo que agarrarnos. Y es así, con un chasquido, como se quiebra el tiempo.
Se separa el aquí del allí para poder encontrar una ruta que no es más que un hilo frágil y, cuando se tiene el valor para tomarla, el hilo no soporta el peso de un cuerpo y el cuerpo nunca abandona su tiempo.
Como Sísifo alcanzando la cima, pensando que su castigo ha concluido aunque sólo sea por un instante para, rápidamente, darse cuenta de que se encuentra de nuevo en la falda de la montaña. La piedra pesa. De nuevo, la huida, la fuga a través de fallas inexistentes parece posible porque es necesaria y sólo exige ser pensada y pretendida para dejar de estar atrapados entre tierra y tiempo.

LA HUIDA

(Samuel M. Delgado)

tumblr Silvia Navarro

Les dos cares d'A

Núria Merino, Olga Taravilla i


David Gironella


Inauguració: 8 de maig de 2015 a les 19,00 h


 

 

 

Volten
Suggereixen
Et demanen
Aproximat
Per copsar allò que et mostra en el gir, en el llindar del volt, en l’instant petit en què la matèria es qüestiona.

Som dos?

Què significa ésser una A?

El teu itinerari conforma els rostres canviants i
interrogatius, entre l’espai i els temps que us separa.
L’atzar llavors giravolta, sense definicions, sense
limitacions, sense completar cap de les dues cares,
només giravolta.

 

 

web de Núria Merino

web d'Olga Taravilla

S/E/N/0

Jordi Larroch

Barcelona(1978)


Inauguració: 6 de juny de 2015 a les 12,00 h


El 3 de marzo aparejó el Spray de Puerto Tamar, directamente arrumbado a cabo Pilar, con viento del nordeste, que fervientemente deseé que se mantuvieran hasta rebasar aquella punta de tierra. Pero no me fue reservada tanta suerte.Pronto empezó a llover espesando por el nordeste, lo que era un mal síntoma. El Spray se aproximó con rapidez a cabo Pilar y, sin nada que se lo impidiera, pasó inmediatamente al Océano Pacífico, tomando su primer baño en él al mismo tiempo que se fraguaba una tempestad.
No habría podido volver atrás aunque hubiera querido, porque la costa había desaparecido, tragada ya por la negrura de la lóbrega noche. Refrescó el viento y tomé una tercera faja de rizos. La mar era confusa y traicionera.Con un tiempo como aquél, los viejos pescadores rezaban: "¡ Recuerda, Señor, que mi barco es pequeño y tu mar es tan grande!". ya no veía más que el fulgor de las olas, que , mientras mi velero oscilaba sobre ellas, me mostraban sus blancos y amenazantes dientes. "¡Todo el aparejo para salir a la mar!", grité, y con tal fin icé las velas que el barco era capaz de aguantar. El Spray corrió durante toda la noche con el viento a un largo, pero en la mañana del 4 de marzo roló al sudoeste; después bruscamente, al noroeste, y empezó a soplar con una fuerza terrorífica. Cargué toda la lona y quedé a palo seco.
Ningún barco del mundo hubiera podido resistir navegando en contra de una tempestad tan violenta como aquélla. Y sabiendo que podría durar varios días y que será imposible barloventear después hacia el oeste, a longo de la costa de la Tierra de Fuego, no parecía haber otra alternativa, en resumidas cuentas, que dirigirse hacia levante. En cualquier caso, la única línea de acción disponible para mi seguridad presente era ponerme a correr por delante del viento. Así que arrumbé al sudeste , como para doblar el cabo de Hornos, mientras las olas arbolaban y se hundían y bramaban la eterna historia del mar; pero la mano que mantenía todo aquello sostuvo también al Spray.
JOSHUA SLOCUM - Navegando alrededor del mundo en solitario ( Año 1895)

web de Jordi Larroch

BOTELLERO OLVIDADO

Pétula Plas


Inauguració: 3 de juliol de 2015 a les 19h


Sóc Pétula Plas, sóc artesana i una inconformista, m'encanta canviar les coses de lloc, transformar-les i tornar-les del revés.
Fabrico mobles, objectes de decoració i complements partint sempre de materials oposats. Seguint sempre el principi del reciclatge, la reutilització i la funcionalitat, dono una segona vida a tots aquests objectes oblidats que poblen les nostres vides quotidianes i que tenen una ànima, una bellesa, difícil de trobar en les coses noves i perfectes.
Al meu Centre de Reciclatge Creatiu tenim un lema: tot és susceptible de canvi. Una missió: crear formes i funcions úniques per a totes aquelles persones que estan fartes de viure en el test i que busquen disseny i originalitat en la decoració de la seva llar. I una visió: ser referent d'una nova artesania basada en el reciclatge creatiu, demostrant que un altre disseny i una altra economia més sostenibles són possibles.
Re-*things!.

web de Pétula Plas

Etsy de Pétula Plas

IRIS

Andreu Elias

Barcelona (1980)


Inauguració: 5 de setembre de 2015 a les 12h


“Com cau dels núvols la neu o el gelat granit, a
impuls del bóreas, nascut en l’éter; tan ràpida i
apresurada volava la lleugera iris”
(Il.líada, cant XV)

web d'Andreu Elias

Théorie des Catastrophes

Objet-Fantôme

Lima (1974)


Inauguració: 2 d'octubre de 2015 a les 19h


A los fantasmas nos privan de la verdad. Siendo niños, aprendemos a mirar en los espejos. A transgredir la forma y a cultivar el deleite por la apariencia. Sólo una vez hemos de confesarnos y ello será para mentir. Nacerá así, una aversión religiosa. Poseemos un secreto que no comprendemos. Pero no somos víctimas de la incomprensión. Todos los demás, en cambio, lo son de la nuestra. Somos una complicidad entre el cielo y el infierno. Nuestra presencia en el mundo es sospechosa. Como un bosque que dramáticamente desaparece para dar inicio a la teología de los insectos. Estamos secretamente sólos.

Angela Caro Córdova

"Llegó al mundo el 8 de marzo de 1974. Desde temprana edad, la percepción de sentirse fuera de época, influyó en su pasión por las invisibilidades. Sus primeros juguetes eran el mralinê o domador de ventanas, el papelito articulado con letras nubladas en los dobleces, o ese delicado y perturbador objeto-fantasma que los niños perdidos antiguamente llamaban versela o peine de agua. Su interés por el Surrealismo daría inicio, años mas tarde, a Objet-Fantôme; proyecto personal de ilustración, creación de objetos y calado de papel. Los objetos e imágenes que desde  entonces ha venido construyendo no son exactamente llaves sino más bien dioramas, pequeños teatros de sombras, miniaturas perversas, enigmáticos actos de magia, sourvenirs oníricos de convulsiva belleza. Mirarlos es como espiar secretamente a través del ojo de la cerradura de ciertas puertas de la infancia que nos aterra atravesar ".

web objet Fantôme

MARIA

Albert Vila-Huix


Inauguració: 6 de novembre de 2015 a les 19h


Maria és una obra que forma part d'una sèrie d'escultures anomenades ANDRÒMINES, en la qual s'hi reflecteixen diferents aspectes del “ser” com a éssers humans. L'obra és realitzada amb materials senzills, tal com s'expressa l'art povera. Maria està en una illa, sap que hi ha un món per descobrir, però es troba en un aïllament que l'immobilitza. Es mou en un espai conegut, tremolant, encara que sense caure. Maria, des del seu refugi, imagina sortir d'aquí, però quan ho intenta es troba amb les seves pors.

web Albert Vila-Huix

LA CLAU ÉS EL QUE DEFORMA LA CASA

Miguel Ángel Gil Andaluz

Barcelona (1966)


Inauguració: 4 de desembre de 2015 a les 19h


De vegades una casa no és una gàbia, és la gàbia. Obertures entre barrots, el buit d'una clau, l'empremta. Petjada del que és, del que serà, del que mai va haver de ser. La clau desfigura la casa, la viola. Sembla mentida que un objecte tan petit ..., una insignificant peça de metall ... La clau emblema. La clau divisa. La clau lema i dilema d'un temps tan privatiu, tan privat. La clau masteler i bandera. La clau canó d'arma, òxid de l'ànima.
Desnonament. Aliança de corbs, pacte de malfactors. Maleeixo als financers sense escrúpols, maleeixo als quals amb impunitat els escuden i protegeixen. Excreto en les seves avarícies, en les seves mesquineses, en les seves cobdícies. Col·leccionistes trituradors de somnis, excelsos entomòlegs perversos i sàdics. Versats en horitzons aliens, greixosos manipuladors de fitxers i de pèndols. Emmarqueu el vostre compte de resultats, els vostres lladronicis, els vostres ossos. Tatueu el vostre cos fins a no trobar espai de pell amb bandes i guardons. Segregueu usura fins que la llàgrima mudi a "chapapote". Ompliu el mar amb els vostres trofeus fins expulsar els peixos. Apileu sense sentit fins a arribar als cims més alts i acabar amb els paisatges. Però deixeu en pau a la poesia. Aquella que construirà cases sense claus i un gran cor que us proscrigui per sempre de la faç de la terra. (Edu Barbero)

web Miguel Ángel

Organitza:
Col·labora:
enllaç a la web de adart
enllaç a la llibreria 22