cas
  • (A)parador22
  • 2014
  • 2015
  • 2016
  • 2017
  • 2018
  • 2019
  • 2020
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4

: entenent aparador i galeria d'art



Es tracta de la transformació d’un aparador en una petita galeria d’art.

Es realitzaran exposicions tant d’artistes locals com forans, generant així intercanvis i experiències entre uns i altres.

Les exposicions tindran la durada d’un mes, inaugurant-se els primers divendres de cada més, a partir gener de 2014.

Les temàtiques seran lliures, escollint l’artista els tipus de producció artística amb que vol col·laborar restant obertes totes les possibilitats que permet l'espai.

contacte: aparador@aparador22.org

localització: aparador de la Llibreia 22, carrer les Hortes (passatge), 17001 Girona

també ens trobaràs a facebook

Error de refracció

ANDRÉS SIRI


Inauguració: 8 de gener de 2021 a las 19h

A causa de la situació actual d'alerta sanitària l'inauguració s'emetrà per Instagram Live.


Com més d'aprop mirem una paraula,
més de lluny ens respon.
W. Benjamin

Sempre que la imatge no es formi justament sobre la retina, té lloc algun tipus d'error de refracció, sent els més comuns: miopia, hipermetropía, astigmatisme i presbícia.
És en la MIOPIA on es troba l'enfocament precís a aquesta sèrie de dibuixos. La miopia és un trastorn en el qual els objectes pròxims es veuen amb claredat, mentre que els objectes llunyans es veuen borrosos, i al meu parer, necessitem de la memòria i el record per compondre aquesta imatge.
En aquest projecte error de refracció s'estableix una constant contraposició de la mirada: Si mirem de prop es veu la tècnica del dibuix però al mateix temps es perd la relació de conjunt transformant la imatge en una cosa abstracta. Si mirem des de lluny es veu la imatge completa però els detalls es fan borrosos. El mateix pasa amb la imatge i el seu context. De prop és un mur d'una catedral de França. Des de lluny, la catedral actual és la successora de dos anteriors, romàniques i pràcticament desaparegudes. Construïda durant dos segles a partir de la finalització de la guerra dels càtars.
Aquesta doble imatge és el joc de la mirada miop sobre els murs d'Albi.

Més informació:web d'Andrés Siri

Escondites

EUGENIA CONDE


Inauguració: 5 de febrer de 2021 a las 19h

A causa de la situació actual d'alerta sanitària, tot i que inaugurem presencialment s'hauran de mantenir les distàncies de seguretat i totes les mesures. Per això, s'utilitzarà la plaça del costat.


Amagatall: lloc retirat o secret en què s'oculta alguna cosa o algú.

En els últims anys, ha canviat la forma en què ens construïm i definim. Cada vegada més, ho fem a través del que vam mostrar i el que els altres veuen. Això ens confirma que existim. El que està exposat, revelat. Semblés dir que som el que vam mostrar. Deliberadament.
No obstant això. hi ha un lloc íntim que conscient o inconscientment roman ocult. Ho configura un idioma secret que a vegades resulta críptic perquè parla no per a ser entès, sinó sentit. Juga a revelar-se a través de la sorpresa o l'accident que torna en troballa i s'expressa per a habitar el món, no comunicant, sinó, descobrint-se. Es mou despistant o anunciant-se sense previ avís. Perquè voler entendre-ho? Existeix encara sense que sigui nomenat, catalogat, classificat, definit; desafiant la màxima que diu que només ÉS allò que pot nomenar-se. Desxifrar l'enigma, requereix de l'acceptació de les regles del joc que proposa, revelar el misteri sense interferir en ell, deixant que es presenti. Quan vol.
Aquesta sèrie de collages tanca una petita reivindicació: recuperar el dret a no saber-ho tot, a no dir-ho tot, on el que es mostra continua romanent d'alguna manera ocult. Perquè en realitat, el millor amagatall continua sent el que està a simple vista. I el misteri, convida al joc de la revelació. Que veus quan em veus? I quan em veus, pots veure't també?.

Més informació:Instagram d’Eugenia Conde

Un Taronger

ANNA JORNET


Inauguració: 5 de març de 2021 a las 19h

A causa de la situació actual d'alerta sanitària, tot i que inaugurem presencialment s'hauran de mantenir les distàncies de seguretat i totes les mesures. Per això, s'utilitzarà la plaça del costat.


La peça Un Taronger està composta per fotografies de totes les taronges d'un taronger situat als afores de Vilamarxant i un breu text sobre el meu avi, en expressa i manifesta interdependència. L'exercici de reconstrucció visual del taronger obeeix a dues pautes, l'espacial i la lumínica. Alhora, la pauta lumínica incorpora dos vessants, la temporal, que atén a la llum solar, i l'atemporal, determinada per l'artificialitat del flaix de la càmera.
La seva estructura persegueix els conceptes de totalitat i fragmentació. Tot i la impossibilitat de poder veure el taronger sencer, la seva existència completa i absoluta ens permet veure el que ara veiem, totes les seves taronges. No recordem conscientment tot allò que hem viscut, tot i això, tot el que vivim ens constitueix, sigui d'una manera o d'una altra, més enllà del binomi memòria-oblit conscients.
Un Taronger és per tant una proposta per reflexionar sobre la construcció de la memòria atesa la seva inherència al transcurs del temps, així com sobre la importància i la fragilitat de la transmissió de la memòria en relació amb les voluntats de transmissor i receptor i la seva interrelació emocional.

Més informació:Web d'Anna Jornet

(des)aparicions

MIREIA COROMINAS


Inauguració: 9 d'abril de 2021 a las 19h

A causa de la situació actual d'alerta sanitària, tot i que inaugurem presencialment s'hauran de mantenir les distàncies de seguretat i totes les mesures. Per això, s'utilitzarà la plaça del costat.


(des)aparicions

Fotogravats sobre polímer

Paper Hanhemüller 250gr.

Sèrie de fotogravats que enregistren el procés de desaparèixer, a partir de l’acció d’esborrar, una imatge representada. El referent és una fotografia de l’àlbum familiar personal.
L’esborrar com una manera de revelar el pas del temps i l’acció de la llum en una fotografia tot evidenciant que aquesta mai és permanent, més aviat mudable. La llum com a procés tècnic que crea i esvaeix la imatge, generant-ne sempre una de nova.
La proposta també esdevé una reflexió entorn del record, de la memòria i de la representació d’una realitat on la condició humana és perible.
En la desaparició hi ha una nova aparició intrínseca.

Més informació:Blog de Mireia Corominas

Organitza:
Col·labora:
enllaç a la llibreria 22